Relatos BDSM. Mistress Dominatrix Barcelona. Femdom

Por Olaf de Bess

"La llum vermella (I)"

La llum vermella de la masmorra acariciava la seva pell com si l’adorés.

Alta, serena, d’una bellesa que no es podia mirar sense tremolar.

No portava màscara. No li calia.

Els seus ulls —nets, profunds, penetrants— travessaven la meva com si no hi fos.

Jo sí en duia una, i tot i així, em sentia completament nu.

Va caminar cap a mi, lenta, segura. El vestit, negre i ajustat, fluïa com una ombra viva al seu voltant. Quan es va aturar davant meu, va somriure amb la boca, no amb la mirada.

—A terra —va dir.

I el món, literalment, va canviar de nivell.

No era una dona.

Era un domini. Dominatrix Barcelona, Mistress Barcelona, femdom

Domina Bess. Femdom. Mistress Barcelona

"Bess (II)"

Va caminar al meu voltant com si inspeccionés una escultura acabada d'arribar.

Jo, encara agenollat, notava la fusta freda sota els genolls i el foc d’ella a la pell.

No em va tocar. No li calia.

Es va asseure en un tron estret, alt, amb el cap lleugerament inclinat.

Les cames creuades, la mirada clavada.

No parlava. Observava.

Jo, amb la màscara, no podia veure’m. Però als seus ulls hi havia el reflex exacte del que era:

un desig submís. Un objecte a punt.

Va xiuxiuejar només tres paraules:

—Encara no ets meu.

I el silenci que va seguir em va cremar més que qualsevol ordre.

"Bess (III)"

Va creuar les cames amb lentitud, deixant que el so suau de la seda trenqués l’aire.

Els seus ulls no s’havien mogut dels meus. Ni un parpelleig. Ni una escletxa de pietat.

Jo no sabia si respirar o contenir l’aire.

Amb un gest mínim —un sol dit— em va indicar que m’aixequés. Ho vaig fer amb la precisió d’un ritual.

El cos em tremolava. Ella somreia lleument, gairebé divertida.

Va obrir un llibre. El va llegir uns instants, amb calma, mentre jo restava dret, quiet, al seu davant.

Pàgina a pàgina. Silenci.

El desig, en aquell moment, ja no era físic. Era mental. Existencial.

Ella no tocava. Ella definia.

Quan va tancar el llibre, el va deixar sobre les cames i va dir, sense alçar la veu:

—No et moguis. Encara vull mirar-te una estona més.

I en aquell instant, ser mirat per ella va ser el plaer més brutal que mai havia sentit.

"Bess (IV)"

Em va fer esperar dempeus.

Els seus ulls recorrien el meu cos com si en llegissin un llibre que ja coneixien.

Però ho feien igualment, amb plaer. Amb domini.

El llibre encara reposava sobre les seves cames, tancat, com si tingués tot el temps del món.

I ho tenia.

Va beure un glop lent de vi, deixant que la gota final quedés suspesa al llavi inferior.

No la va esborrar. Volia que la veiés.

Jo sentia la suor freda al clatell. No de por —de certesa.

Ella decidia quan començava i quan acabava tot.

Va allargar una mà, com si m’anés a tocar.

Però no ho va fer. Va aturar-se a pocs centímetres.

El gest es va quedar a l’aire, com una promesa que no es diu.

I va xiuxiuejar:

—Ets tan bonic... quan no saps què esperes.

I aleshores vaig entendre que l’espera era la seva manera de posseir-me.

"Bess (V)"

Va deixar el llibre de banda i es va alçar amb aquella calma que sempre m’encongia el cos. El vestit li dibuixava el moviment com si l’aire estigués fet a mida per ella. Va caminar cap a una petita calaixera, sense pressa, com si tingués tot el temps del món. I el tenia.

Jo m’havia quedat dret, encadenat, quiet. No per submissió —per necessitat.

Quan Bess es mou, el món s’atura.

Va tornar amb tres peces a les mans: el collar de cuir, les canelleres i una mordassa de bola vermella. Les portava com una sacerdotessa que prepara el seu altar.

—Avui sí —va dir amb un somriure delicat—. Avui et deixaré realment bonic.

Primer, les canelleres. De cuir gruixut, suaus i fermes. Me les va posar amb gest meticulós, com si s’hagués entrenat per fer-ho lentament.

El so sec de les cadenes en encaixar-se al metall va ressonar dins meu com un veredicte.

Després, el collar. Negre, polit, amb una sivella que va ajustar amb precisió. Va deixar els dits uns segons sobre el meu clatell, com si volgués sentir el batec de la meva obediència.

Per últim, la mordassa. La va alçar davant meu com una joia preciosa.

—No perquè no vulgui escoltar-te —va murmurar, apropant-se—. Sinó perquè vull sentir com respires... quan no pots dir res.

Quan me la va col·locar, vaig sentir com la meva boca es rendia. I amb ella, l’última paraula que no havia dit.

Ella em va mirar, amb aquella mirada que no demanava res perquè ho havia pres tot. Va enganxar una corretja curta al collar i la va deixar penjar suaument.

—Ara sí, olaf.

Ara estàs llest per jugar.

Va tornar a seure, contemplant la seva obra, amb la calma d’una reina i el foc d’una artista que sap que el joc només ha començat.

"Bess (VI)"

El silenci era dens com el cuir que em cenyia els canells.

Bess no parlava. Només es movia amb la precisió dels rituals antics, d’aquells que no necessiten explicació perquè es porten a la sang.

Em va preparar amb la mateixa delicadesa amb què un artista neteja el seu pinzell abans d’una gran obra. Els seus dits, precisos i tranquils, em van anar obrint. Sense pressa. Sense permís. Només amb dret.

Quan vaig creure que tot s’aturaria allà, va introduir amb solemnitat aquella presència freda i ferma que em va fer obrir els ulls dins la foscor.

El plug es va quedar dins meu, com una promesa. Una espera. Una clau que només ella podia girar.

Mentre jo intentava respirar amb la boca ocupada, Bess es va aixecar amb la seva calma natural i es va col·locar davant meu.

La seva silueta, perfecta, ara coronada amb l’estri que havia decidit fer servir per convertir-me.

Vaig sentir la corretja tensar-se lleument.

Ella va tirar suaument, amb autoritat silenciosa, i em va fer caminar fins al poltre. M’hi va posicionar amb precisió, com si ho hagués fet un centenar de vegades. Potser sí.

Quan em va treure el plug, el buit em va fer estremir. I aleshores, amb veu suau, clara, definitiva, va dir:

—Ara… tocaràs el cel.

I vaig notar com entrava dins meu.

Lentament. Constant. Com si conquerís territori. Com si em dibuixés per dins.

Jo ja no era res més que un cos obert. Un recipient. Un temple ofert.

I quan creia que el ritme seria només això —ritual, litúrgia—

la intensitat va canviar.

Les embestides van arribar, dures, profundes, innegociables.

Cada cop era una afirmació. Cada cop, una veritat.

I entre el dolor i el plaer, vaig entendre el que Bess volia dir.

El cel no era un lloc.

Era ella.

I jo... ja hi era dins.

Relatos BDSM

Dominatrix Barcelona, Mistress Barcelona, Bdsm